Creiem que podem intervenir en els components sexistes dels nostres infants?

Les persones jubilades en la relació amb els infants, ens veiem implicades en situacions amb clar contingut sexista. Quin paper hem de jugar? Els contes clàssics, com s’han d’explicar? I els dibuixos animats o les pel·lícules, hem d’intervenir?, fins a quin punt?

Les notícies contínues de maltractament, discriminació i violència en funció de gènere, ens han fet reflexionar sobre el nostre paper. Com el tema és molt ampli, hem cregut convenient acotar-ho i centrar-nos en com podem intervenir, i si ho hem de fer, en aspectes educatius relacionats amb activitats de lleure dels infants.

Per començar hem seleccionat l’article d’Alejandro Martín: Cuentos infantiles para crecer sin machismo, publicat a El País, el passat 11 de gener

L’editorial Diego Pun publica contes i històries il·lustrades sense discriminació de cap tipus. Els comportaments actuals son modificables o existeix un component biològic inalterable?

Obrim el meló i esperem que el tema us sigui d’interès. Esperem els vostres comentaris i idees. Tothom pot respondre al que es vagi dient o bé suggerir nous aspectes.

 

 

25 pensaments sobre “Creiem que podem intervenir en els components sexistes dels nostres infants?

  1. Crec que es pot diferenciar entre els contes clàssics i els de nova fornada.
    En relació als clàssics, les actualitzacions que es fan, es mouen en dues línies. La primera, els modifica buscant un desenvolupament i final més suau, caient en un proteccionisme absurd (com si la realitat en la que vivim fos tota de color de rosa!). Uns altres modifiquen els personatges, introdueixen nenes, però els hi assignen rols masculins absolutament estereotipats: han de ser valentes, no tenir por, una mica agressives, competitives, etc.

    En algunes de les històries actuals, que volen ser feministes, o millor dit no sexistes, es ridiculitzen algunes de les característiques fins ara dites femenines. És correcte? No es reivindica la diversitat? Dons afavorim-la, tots els caràcters han de tenir cabuda.

    Crec en la grandesa de la diferència: nens i nenes, homes i dones som diferents. Però ni tots els nens son iguals ni totes les nenes actuen de la mateixa manera. En els contes hauria d’haver nens valents i nens porucs i també nenes valentes i nenes poruques; nens i nenes curiosos i nens i nenes conformistes.

    1. Bon dia Ana, molt d’acord, penso que has obert un gran debat, molt interessant…
      Els caràcter educatiu dels contes clàssics és inmens, s’haurien de recuperar com una eina molt molt potent dintre de l’aula i a casa perque sota l’aixopluc de la mestra i el pare i la mare, els avis, cuidadors, cuidadores és un aprenentatge per apropar a l’infant al perills del món real…
      Un filó per treballar dintre i fora l’aula…també per treballar la Coeducació
      Per cert aquesta setmana ens ha deixat Babette Cole, autora d’històries originals, de humor , mirada optimista y un pel gamberra…
      Continuem…

      1. Com dius Marga, continuem.
        Voldria assenyalar aquells contes clàssics en que hi ha una perpetuació dels rols de forma descarada i que es poden modificar en el moment d’explicar-los. Per exemple, en La Caputxeta vermella, és la mare qui prepara el dinar i el paper de salvador és el caçador, l’home. De manera semblant en els tres porquets, és la mare qui acomiada als fills i els prepara el menjar pel viatge. En aquests contes el paper masculí dins de la família, no existeix, però si que apareix com a figura forta, valenta, i que sense la seva intervenció, els personatges femenins no se’n sortirien. En aquest sentit crec que es poden introduir matisos en el moment de l’explicació. Però el missatge de l’esforç, el treball en el cas del darrer, no es pot canviar i que la vida no és de color de rosa i que cal estar preparats, tampoc es pot alterar.
        Els contes clàssics son les primeres històries que arriben a les criatures, després van sent substituïts per d’altres. Això implica que no existeix diàleg possible, i per tant recau en els adults tota la responsabilitat de la transmissió de valors.

        Crec que cal diferenciar també en explicar contes i quan aquests son mirats o llegits pels infants directament. El llenguatge de les imatges és fonamental i no es pot obviar en el debat que està plantejat. Aquí es podria introduir el paper de les il·lustracions.

        Seguirem…

        1. Què bé continuem!!!
          Trobem contes que tenen un final feliç, d’altres no; hi ha contes amb un final obert, tancat, imaginatiu, cruel, poètic pedagògic, moral…etc.
          L’escriptor Gustavo Martin Garzo a ” Teoria del final feliz” defensa idees ben curioses:

          El final feliç debia ser una exigencia comú a tots els contes tradicionals, contes que estaven pensats per per contar-los als infants però que també ens agraden els adults…
          Es tracta d’informar als nens i nenes de tot allò que té a veure amb el món i també dels perills que es poden trobar i també de tranquil.litzar-los.
          Els contes no enganyen de com és el món: crimens, traicions, sang, mostren la realitat contradictoria i nua…

          Respecte al tema dels clàssics, La Blacaneu, Martín Garzo diu…Los enanitos son los padres que lloran. Han quedado hechizados por esos principes y princesas que son los niños y las niñas y saben que antes y después tendran que dejarles partir. Por eso los cuentos sirven a los padres para prepararse para el dolor que sentiran cuando los vean crecer …
          Dintre dels contes clàssics estan el dels finals moralitzants que crec que estàn bé en la primera etapa; personalment m’encanta Andersen que no no ho és i procura obrir finestres sense restriccions, de colpir a l’infant… potser l’autor s’encamina més a l’educació literaria…

          Un munt de possibilitats que donen els contes… que són com “llavoretes” i que mitjançant una bona i acurada selecció, ho podem treballar “tot” en relació als valors que volem transmetre quan eduquem.

          La lectura d’imatges que has encetat, també molt interessant…
          Continuem

  2. Certament el tema encetat és interessant i actualitat. Malgrat fa un munt d’anys que se’n parla i no només en els àmbits estrictament educatius, en la vida quotidiana no han canviat tant les coses quan als rols sexistes que envolten les criatures. No resulta fàcil trobar la joguina o el conte adequat, sobre tot per nens/nenes preadolescents, si a més tenim en compte la seducció que els mitjans de comunicació més quotidians, com són la televisió, la música i l’ús d’Internet (jocs, vídeos,…) tenen sobre els joves, i que no destaquen precisament pels seus plantejaments no sexistes.

    Com podríem contrarestar la influència d’aquests mitjans tan poderosos?

    1. L’única manera de fer-ho és a través del diàleg amb els nostres infants i joves!
      Primer cal tenir un criteri clar sobre el tema, sigui quin sigui, i després parlar-ne, parlar-ne molt amb elles i ells. En cap momento no crec que es tracti d’obviar, amagar, els contes clàssics, pel.lícules, anuncis, programes de TV que no tenen en compte els rols d’home/dona, ans al contrari, s’han d’explicar els contes, veure les pel.lícules, els programes…. i fer-ne una valoració conjunta entre nosaltres i els infants i joves. Cal portar-los a través de les nostres reflexions a un procés de canvi i donar-los eines perquè siguin justament elles i ells i no nosaltres que contrarestin aquestes influències tan poderoses dels mitjans. Però per fer tot això cal dues coses per mi molt importants: tenir els conceptes molt clars per part nostra i dedicar temps per dialogar i reflexionar amb els nostres infants i joves. Tenim les idees clares? trobem el temps per dedicar-lo a aquesta tasca educativa tan important?

  3. Molt d’acord en les intervencions de moment no hi afegeixo res.
    M’agradaria destacar però, aquesta idea de l’acompanyament, el diàleg, l’observació, és a dir no deixar sols els infants davant qualsevol manifestació, interrogar, comparar arribar a alguna conclusió sobre el fet que sigui, literatura, notícies, conductes etc. des de l’escola fins a casa procurar aquest acompanyament de l’infant, siguem mestres, pares o avis.
    Una anècdota banal,a mi em passa sovint: vas a comprar roba , el primer que et demanen, “és nen o nena”?

  4. Fa molt de temps que no explico contes: n’havia explicat dels clàssics i d’altres d’inventats o remodelats.
    També veig que totes les intervencions les heu fet dones i que jo sóc el primer home que hi intervé i no sé si el meu punt de vista serà plenament compartit per vosaltres. O esbiaixat!
    És evident que la majoria de contes clàssics són sexistes i violents i és per això que ens poden assaltar els dubtes de si els hem d’explicar o no. Crec que les narracions actuals (no totes!) parteixen d’altres punts de vista que són més properes a plantejaments igualitaris i no-violents.
    Però vol dir això que no hem d’explicar contes clàssics? Vol dir això que els hem de modificar perquè resultin més adequats al que pensem ara?
    Sabem que un conte dels germans Grimm, escrit com tots els seus, entre mitjans del segle XVIII i del segle XIX respon als criteris de l’època, com tot l’art. Però això vol dir que els nostres infants no poden veure un quadre amb un nu femení (la majoria de nus són de dones!) o el d’un guerrer armat fins a les dents (la majoria de guerrers són homes!)?
    La meva opinió és que un cop valorada la capacitat que pugui tenir l’infant, si decidim explicar un conte cal fer-ho com és i després comentar amb ell o ella sobre el contingut, fent-li veure que ara les coses les intentem resoldre d’una altra manera, o que una nena pot tenir el mateix paper que té un nen, … Hem de fer servir la nostra capacitat de fer-lo raonar perquè tingui elements per poder discriminar quins inputs que reben i rebran són sexistes i quins no ho són. Només cal que pensem en el senyor Trump!

  5. Sobre els contes clàssics, és un debat que no s’acabarà mai i crec que això és positiu perquè és un tema amb molts matisos. I quan parlem de feminismes i de coeducació, el primer que hem d’esborrar és el pensament binari i donar pas als diferents tons. Crec que els contes populars s’han de poder explicar (recordeu Bruno Bettelheim?).
    Encara recordo que en un curs de formació sobre Llengua oral que vam fer a l’escola (quan no es parlava d’aquest tema), amb el Lluís López del Castillo com a assessor, vam fer una tria de tres contes populars catalans recollits pel Joan Amades des de P3 a 6è, un per cada trimestre, que s’havien d’explicar oralment sense l’ajuda de cap imatge. Pensava que aquell alumnat, de sisè, els més grans de l’escola, quan sentissin que els començava a explicar un conte em tirarien tomàquets. I la meva sorpresa va ser que durant quasi mitja hora que va durar el conte (els contes per 6è eren llargs, complicats i truculents), no es va sentir ni una mosca i quan vaig acabar, ara no recordo amb quina de les formules tradicionals, van arrencar a aplaudir.
    Però un cop dit això, avui i de fa molts anys hi ha contes fantàstics, amb molt bones il.lustracions que ens donen una visió del món i de les relacions personals que fugen dels estereotips. Alguns perquè el o la protagonista viuen situacions diverses, que poden expressar els sentiments, que valoren l’amistat, el coneixement… D’altres perquè transformen els contes clàssics. El darrer que he tingut a les mans és una versió de la Bella Dorment “Vet aquí dues vegades La Bella Dorment” de l’editorial Cuatro Tuercas. La meva néta de vuit anys, diu que li agrada conèixer la versió tradicional perquè així veu si li agrada la versió actual.
    També crec imprescindible, a nivell de com van creixent, d’analitzar el que ofereixen els contes, els dibuixos animats. Com deia algú, la tasca de les persones adultes (mestres, mares, pares, àvies…) és acompanyar les criatures en el seu procés de creixement i en aquest creixement és imprescindible el sentit crític.

  6. a petició d l’Anna Mestre, intento ampliar la meva intervenció.

    de tota manera ja s’ha dit.
    Penso que dialogar, interrogar, fer observar, opinar etc. és un acte educatiu de 1r. ordre.
    (els diàlegs de Plató crec que són un exemple, a part d’altres obres ).
    Seria fer un “acompanyament”, més que fer un decàleg, del bo i del dolent. No és millor ajudar a arribar a conclusions a partir de veure diferents opcions, conductes, manifestacions?
    Obligar a pensar, a prendre decisions . Ajudar a posar-se al lloc de l’altre: “tu creus que…? què en penses… ? com ho faries?… t’agradaria poder… com et sentiries si… acompanyat del per què? .(per totes les edats).
    Passo a la praxis. Recordo molt bé les dinàmiques de classe dels més petits (p3p4p5)
    el joc simbòlic és (hauria de ser) una de les activitats més importants d’aquesta etapa,
    bàsica per l’ aprenentatge . Els rols es manifesten amb tota claredat, la canalla gaudeixen repetint-los, imitant i inventant a partir de les les seves vivències quotidianes. I si, hi ha diferències nen/nena, nens: tendència a escollir material més manipulatiu, i imitar rols més moguts. Nenes: tranquil, (vida de llar) “mames” “bebes”, dibuixar, retallar etc. aleshores és on cal fer debat, no és més important una cosa que altre: és on et sens millor, però sempre respectant les altres opcions, no n’hi ha una millor que altre, ara bé: provocar que tot es provi. Tots els jocs són tan per nenes com per nens.
    Els contes un altre món d’imaginació, on en gaudeixen les emocions, hi ha aventures, conflictes, rols, podem fer també comentaris: què hauries fet si … ,us sembla bé que… etc. (segons el tema, i no cal fer-ho en cada conte!). deixem també que resolguin ells sols la tensió de l’argument, si volen que l’expliquin.
    La diferència hi és !!! Ara bé, respecte i igualtat i gaudir de la diferència!!
    (em sembla que m’he enrotllat molt)

  7. En aquest nou espai de Debats on tenim el tema obert sobre la coeducació, una reflexió sobre els models educatius que donem als nostres infants, des de qualsevol intervenció que fem, és a dir, el dia a dia, família, escola, amics, mitjans mediàtic, literaris, espectacles, etc.

    Potser no en som prou conscients del bombardeig d’imputs que els infants van “arxivant” sobre models a seguir, en definitiva, valors de convivència.
    Reitero i no em cansaré de pensar-ho, dir-ho i practicar-ho: EDUCACIÓ EDUCACIÓ I EDUCACIÓ.
    RESPECTA RESPECTA I RESPECTA. Podríem seguir…
    No ens en podrem sortir sinó aconseguim millorar la nostra convivència, assumint que el factor humà és complexa.

    Per què repeteixo tot això?, doncs perquè les notícies a voltes són colpidores!
    Mentre parlem de “models”, infants, ara aquí ara allà els toca viure una violència de model que els marcarà tota la seva vida.
    On han de viure amb amor, respecta i seguretat, ans és tot el contrari.
    Què podem, què hem de fer la societat davant aquests fets?
    És lent molt lent, però ho crec : EDUCACIÓ.RESPECTA.CONEIXEMENT…
    Evidentment, a curt termini, la llei ha d’actuar amb tot el pes, amb contundència màxima. També s’ha d’actuar a la rel del conflicte.
    Bé no és res de nou, és un pensar i compartir.

    1. Certament M. Pilar en pocs dies estem vivint una quantitat de morts per violència de gènere que esfereeix. I no solament això, la notícia de la propaganda d’una discoteca en que ofereixen copa i 100€ a les dones que vagin sense calces, és demolidora. Perquè si algú llença aquesta oferta és perquè espera obtenir una resposta; i no podem deixar de costat que hi ha molta pobresa.
      Com dius molt bé, cal molta Educació a tots els nivells: a casa, a les escoles i al conjunt de la societat.

  8. Jo crec que és important adonar-nos de que educació és coeducació. No podem acceptar que s’està educant si s’està adreçant a nenes i nens a emmotllar-se a uns estereotips i rols de gènere que limiten les seves possibilitats de desenvolupament personal, i que mantenen uns prejudicis que són la base de la desigualtat.
    El primer pas és prendre consciència d’aquesta desigualtat i de la jerarquització dels estereotips, perquè el que tenim davant és molt potent: mitjans de comunicació, publicitat, llenguatge, models en la distribució de responsabilitats i obligacions ens les famílies,… i sobretot aquest anar fent acrític que no qüestiona una realitat profundament discriminatòria.
    Cal aportar a les criatures i jovent models, tant de la literatura com de la vida real, que trenquin els estereotips, que els mostrin que les seves possibilitats no estan limitades pel fet de ser nenes o nens. Cal trencar amb el sexisme del llenguatge, de les joguines, dels jocs, dels colors,… i cal no deixar-les soles o sols davant el poder de les imatges.
    O sigui, crec que en aquesta qüestió, com en tantes altres, no podem quedar-nos sense fer res. Cal prendre partit i actuar en conseqüència. Si més no que vegin en les persones adultes del seu entorn una actitud ètica i coherent.

    1. L’article de la Marina Subirats és interessant, tot i que en la meva opinió redunda en allò que ja sabem. Malgrat el canvi que es va produir en el seu moment amb la implementació de l’escolarització mixta -un importantíssim avenç que ara ens sembla que sempre ha existit- , i malgrat que fa un munt d’anys que parlem de coeducació continuen persistint amb força els models de gènere tradicionals.

      I per què són models imperants encara, quan segurament no trobaríem cap equip docent ni de primària, ni de secundària que ens digués a hores d’ara que no tenen incorporat en el projecte de centre el tema de la coeducació.

      D’altra banda, els mitjans de comunicació en les seves editorials, en les tertúlies fan un discurs progressista, però el dia a dia mostra una altra realitat que en la meva opinió no coincideix amb el que es diu; en aquest cas, com en d’altres, el discurs és políticament correcte, queda bé; respon al que ens agrada escoltar.

      Però en molts àmbits de la societat es segueixen transmetin els estereotips de gènere, de manera moltes vegades subliminal; els trets culturals estan molt més arrelats que els discursos benintencionats; en el si les famílies i sota una aparent igualtat, la dona continua assumint la doble jornada amb tot el que significa; penso que aquí radica en gran part el nucli de la pervivència dels models de gènere tradicionals.

      1. Estic d’acord amb tu Alícia. Ja fa uns quants anys que es va fer un pas important cap a la igualtat i la convivencia entre nens i nenes a les nostres escoles, d’aquest pas se’n va dir escolarització mixta, però ens vàrem aturar aquí. Lluny estem encara de desenvolupar en les nostres escoles una coeducació que comporti un canvi profund en l’educació quant a igualtat de gènere. La nostra societat (família, escola, …) continua transmetent uns estereotips de nen/nena en tots els àmbits i fins i tot en les escoles més avançades en aquest tema i que la coeducació és un punt important del projecte educatiu es continuen transmeten aquests estereotips a nivell no conscient perquè, tal com diu la Marina Subirats, continuem vivint immersos en una cultura androcèntrica.
        Crec que està arribant el moment de fer un plantejament radical i agosarat que ens porti a un canvi. Cal que les escoles del nostre país apostin per desenvolupar una veritable coeducació que trenqui amb els models masclistes que han imperat fins ara. Estem en uns moments de canvis educatius importants, s’estan elaborant propostes molt interessants que volen incidir en tot el sistema educatiu actual i canviar-lo. És ara doncs el moment que ens hauríem de moure en el terreny de la coeducació i elaborar no només títols que siguin políticament correctes sinó estratègies profundes, cal pensar en tots i cada un dels aspectes que podem canviar dins la convivència a l’escola i a l’aula per tal de trencar els estereotips que fins ara han prevalgut i crear uns models nous que ajudin a aconseguir una veritable igualtat de gènere.
        No obstant, crec que una vegada més i tal com es dóna en molts altres temes educatius no només és responsabilitat de l’escola lluitar per aquests canvis sinó que tota la societat ha de ser educadora i lluitar en aquesta dirección.

  9. I’m not positive where you’re getting your info, however great topic. I needs to spend a while studying much more or figuring out more. Thanks for great info I used to be in search of this info for my mission.

  10. Ay! aquest tema que tenim engegat sobre els contes, els contes i la coedució…

    He trobat un article que m’agradat molt i molt, copio algunes coses textualment perque trobo que són ben interessants:

    …Volem compartir contes amb els petits per regalar-los paraules, per ajudar-los a crear imatges del que mai no han vist o veuran, per estimular la seva imaginació.

    Per dir-los com és la vida i que moltes vegades no és com ens agradaria que fos, tot donant-li recursos per viure-la. Per parlar-los dels grans misteris de la vida i de la mort.
    També per transmetre valors…, o també per educar-los?… Mercè Escardò

    I Claudio Naranjo diu a la seva obra: “Cambiar la educación para cambiar el mundo,” que educar és ” oferir als infants l’oportunitat d’adquirir coneixements, d’estructurar la seva intel.ligència, de desenvolupar facultats crítiques, de desenvolupar facultats crítiques, de desenvolupar el coneixement d’ells mateixos i dels altres, de ser conscientes de les pròpies qualitats i limitacions, d’aprendre a vencer els impulsos indesitjables i el comportament destructiu, de despertar permanentment les seves facultats creatives i imaginatives, de desnvolupar un paper responsable de llurs vides en societat, d’aprendre a comunicar-se a adaptar-se i a preparar-se per els canvis, de tenir una concepció global del món, de ser operatius i resoldre problemes” La cita és d’Albert King que l’esmena al seu llibre alhora que afegeix que no cita les paraules amr i compasió…

    I jo em pregunto: on són aquests contes , on es troben? perque crec que tos els contes no serveixen, hi ha contes que no haurien d’estar als estants de llibreries ni biblioteques, ni tan sols promocionats per editorials que només miren el seu propi benefici…… Se n’hauria de fer una bona selecció, una bona i exquixida tria…Algú ho ens hauria de ensenyar-ho…

    I També em pregunto que tot això que val pels infants, no val també per nosaltres? per les persones adultes? els contes no només són pels nostes nens i nenes també nosaltres necessitem els contes, jo necessito contes i històries, bones històries per viure… Seguim

  11. Bon dia!

    molt d’acord Marga, benvinguda la teva opinió.
    No tinc massa res a afegir, només penso tantes coses hauriem de treure de la vista,
    joguines també. La realitat a voltes ens supera.
    Penso que potser ajudar a forjar l’esperit crític, escollint, raonant, buscar el per què,
    aquests “materials”, marxarien tots sols, haurem d’arribar a que ningú els tinguin compte- això és allò tan idíl·lic!!

    mpilar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *