Suggeriments soci@

La pasión de enseñar

Mida de lletra:

El profesor de matemáticas José Pérez parecía haber nacido en una incubadora espacial, pero gracias a él aprendimos a hacer ecuaciones.

Manuel Rivas. DOMINGO 07 DE MAYO DE 2017 

 

manuel rivas 

EN BACHILLERATO, en matemáticas, fuimos los conejillos de Indias con los que se experimentó la llamada teoría de los conjuntos. Una novedad que los profesores trataban de explicar y nosotros de entender sin producirse ninguna feliz intersección. Hasta que apareció José Pérez; en confianza, Pepe Pérez. Explicaba con tal entusiasmo, resonancia y entonación que la teoría de conjuntos nos pareció una banda sonora de Massachusetts a la que había que aplaudir. Lo mismo ocurrió a la hora de situarnos ante el muro de las ecuaciones. Decían que era de Valencia, pero estábamos seguros de que había nacido ya con aquellos lentes gruesos y de efecto psicodélico en alguna incubadora espacial de la Vía Láctea.

Por lo demás, cuando se le terminaba la tiza o la palabra, parecía tan desvalido en este mundo que nosotros nos portábamos bien.

Casi siempre.

Lo más sorprendente fue cuando se encontró con un avión de papel a sus pies, un día de examen. Era obra de un compañero muy osado, un “emprendedor”. En un acto de gamberrismo solidario, copió en una hoja las preguntas del examen, dobló el papel hasta darle la forma de avión de caza y lo lanzó en misión de combate hacia la ventana que daba al patio, donde esperaban el aterrizaje sus colegas de la siguiente clase. Pero aquel phantom de papel hizo un extraño, batió en el techo y cayó a la altura del profesor. El matemático lo recogió del suelo, lo estudió con asombro, como quien tiene en las manos un lepidóptero futurista, se acercó a la ventana y lo echó a volar con alegría hacia el patio.

Ese día supimos que Pepe Pérez, viniese de Valencia o de un planeta lejano, era de verdad un sabio.

Hay libros que hablan, no solo con la boca de la literatura, y que se escuchan como una lección apasionante. Porque a veces se olvida que lo que hace diferente una enseñanza de otra es, sobre todo, la pasión de enseñar. Y es esa chispa la que enciende la pasión de aprender. Por un momento pensé que era él, nuestro extraño profesor de matemáticas, el que hablaba en La conquista del cerebro (Blackie Books).

 

Metamorfoseado en Daniel Tammet. Una buena forma de presentar a Tammet, el mayor de nueve hermanos de una familia obrera, es que en el patio del colegio su entretenimiento favorito era ponerse delante de un árbol y contar las hojas. Su madre pensaba que había heredado la epilepsia del padre, pero lo que diagnosticaron fue que padecía el síndrome de Asperger, un trastorno autista, y más adelante el síndrome del sabio (del savant). De una manera simple, un autista superdotado. Y un magnífico contador de historias, con una ironía que desarma al cociente intelectual y hasta a la inteligencia artificial.

 

Tammet, de 38 años, cuenta con cierta comicidad el momento en que evaluaron su cociente intelectual. El resultado fue tan espectacular, 150 según la escala WAIS, en el tope máximo de la “inteligencia muy superior”, que le propusieron ingresar en el Mensa, una especie de club exclusivo de la élite superdotada. Daniel Tammet no quiso ingresar.

 

Era una manera de criticar la banalidad y el uso jerárquico de esas pruebas. Y prueba de su inteligencia es que para no entrar en el Mensa no dudó en citar a Groucho Marx: “No quiero pertenecer a ningún club que me acepte como socio”.

Hay un momento magnífico en La conquista del cerebro y es cuando se describe el conocimiento como una experiencia de felicidad y placer.

 

En el caso de Tammet, uno de los momentos más intensos está asociado al número pi. Ya saben: 3,1416… Ocurrió en Oxford, en 2004, cuando recitó de memoria 22.514 decimales de esa constante matemática. “Aunque los números de pi son completamente aleatorios desde un punto de vista matemático, mi representación interna de ellos no lo era en absoluto, sino que estaba llena de trazos rítmicos y estructuras de luz, color y personalidad”. Lo que recitaba Tammet era poesía. Un número pi lorquiano.

La manera en que yo veo ahora los 22.514 decimales del número pi es la de un enjambre. Estoy maravillado con la lectura de Un año en los bosques (Errata Naturae), de Sue Hubbell. Ella me ha enseñado, entre otras muchas cosas, que las abejas saben más que nosotros sobre la fabricación de miel.

 

Escoles bressol municipals: tarifació social per ampliar oportunitats

Mida de lletra:

Article aparegut a Crític el passat dia 30 de març

 

Els canvis de model, profunds, que pretenen honestament millorar l’accés als drets bàsics i garantir un sistema més just i equitatiu per a tothom, no acostumen a ser fàcils. Però són els més importants, perquè van directes a atendre l’arrel del problema.

Tots els indicadors socials ens mostren com les desigualtats han crescut a Europa, a Catalunya i a Barcelona fruit del model econòmic i de les decisions polítiques que han desmantellat els instruments de protecció i de redistribució. Les ciutats no ho tenim fàcil per combatre aquesta dinàmica (fiscalitat reduïda, manca de capacitat legislativa…), però sí que podem dissenyar instruments amb les eines locals que puguin combatre les desigualtats i els factors que la generen. Això és el que representa la introducció de la tarifació social a les escoles bressol de Barcelona.

Si haguéssim de triar una sola política per la seva rellevància en la reducció de desigualtats pel seu impacte en el model social de la ciutat, segurament seria l’educativa. Per la seva capacitat de transformació i de multiplicar oportunitats. El dret a l’educació de qualitat, combatre la segregació, ampliar l’escola pública o apostar per un sistema d’innovació on l’equitat i la inclusió de tots els centres educatius siguin essencials són alguns exemples de les prioritats clares del govern de la ciutat.

Un símbol evident d’aquestes prioritats és la defensa de l’escola bressol. Els meus pares la continuen anomenant “guarderia”. És el costum, normal. Però que s’anomenin “escoles bressol” no és pas anecdòtic. En diem escoles perquè ho són, perquè l’etapa 0-3 és una etapa plenament educativa, que ofereix als infants un conjunt d’experiències i d’aprenentatges que promouen el seu desenvolupament, amb un caràcter inclusiu i integrador que afavoreix la diversitat i la convivència (a partir del contacte amb altres infants, així com la participació de les famílies).

Amb aquest convenciment, l’Ajuntament de Barcelona ha fet una aposta històrica decidida per les escoles bressol municipals (EBM). En el període 2007-2011 es van construir 23 EBM. Només el parèntesi de govern de CiU va suposar un sotrac en la seva expansió. Avui, la nostra ciutat ja disposa de 98 EBM i tenim el compromís de construir-ne 10 més en aquest mandat.

Malauradament, l’educació 0-3 ha estat la més castigada per part de les administracions, però és un patrimoni estratègic si volem ampliar les oportunitats educatives per a tothom i garantir l’equitat en el desenvolupament dels nostres infants. També és una eina d’acompanyament a les famílies en la parentalitat i, evidentment, en termes de conciliació familiar. Obrir escoles bressol i garantir l’accés a tothom és política predistributiva, perquè contribueix a evitar desigualtats futures. Diferents estudis demostren que el fet d’escolaritzar els infants entre els 0 i els 3 anys multiplica per sis (es diu ràpidament) les seves probabilitats d’arribar a la secundària. Si volem de debò que hi hagi mobilitat social, és essencial garantir que els sectors més vulnerables portin els infants a l’escola bressol.

En coherència amb això, l’objectiu hauria de ser posar l’etapa 0-3 a l’altura de la resta de les etapes educatives, per pura coherència. Hauria de comptar amb les garanties legislatives i sobretot financeres que tenen els ensenyaments obligatoris. I, per descomptat, amb la mateixa universalitat en l’accés: garantint places per a tothom i que fossin sufragades via impostos. Com l’ESO, vaja.

Però la realitat és que avui l’etapa educativa infantil de 0 a 3 anys és la que pateix més mancances, on menys garantit es troba aquest dret a l’educació. Cal recordar que el govern de la Generalitat és l’única institució competent en educació infantil. Un acord entre la Generalitat i els ajuntaments (Federació de Municipis de Catalunya i Associació Catalana de Municipis) el 2010 establia que el cost de cada plaça es repartiria a parts iguals entre les famílies, els ajuntaments i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Mai no el van complir. Van començar posant-hi menys del que pertocava (que era 1.800 euros), i van continuar la tendència a la baixa any rere any fins que, finalment, van acabar no posant-hi res. I així des del 2012. Mentrestant, però, mantenien subvencions a escoles bressol privades de 3 milions d’euros, dels quals 800.000 euros s’han atorgat a Barcelona.

A més a més, ens vam trobar que, en el mandat anterior, Barcelona va renunciar a rebre finançament de la Diputació de Barcelona per a les bressol, com si aquestes fossin prescindibles. És a dir, el govern de la ciutat va avalar el càstig a l’educació 0-3 i ho va acompanyar amb altres mesures com l’externalització de tres escoles bressol, o retirant el suport educatiu i ampliant les ràtios (que, per cert, ara hem recuperat), o fins i tot renunciant a demanar la línia de finançament de places que va obrir la Diputació de Barcelona.

L’Ajuntament es troba, doncs, assumint la seva part i la de la Generalitat (cosa que representa un 62% del total del cost), perquè aquesta no recaigui en les famílies (que hi aporten un 38%), a banda, és clar, de la construcció de les escoles, que assumeix íntegrament l’Ajuntament.

Davant d’aquesta situació, molts municipis ens veiem abocats a prendre decisions per, a partir dels nostres instruments, garantir l’equitat en l’accés a les escoles bressol, alhora que defensem la qualitat. I hem optat per canviar el model.

El sistema existent encara ara és el de “preu públic”. Bàsicament consisteix en el fet que hi ha un preu establert fix (289,3 € mensuals x 10 quotes) i després diversos graus de bonificació, tres en el cas de Barcelona (d’un 80%, d’un 50% o d’un 30% del total de la quota per a ingressos baixos). Però, és clar, no és el mateix una família de 4 membres que ingressa 25.000 euros que una que ingressa 100.000 euros l’any, o més. Que ambdues paguin el mateix genera desigualtats en l’accés, que podem corregir amb un sistema de preus més justos.

Per a moltes famílies, aquesta quantia suposava un cost inassumible. Precisament abans d’implantar la tarifació social vam realitzar estudis qualitatius, resultat d’entrevistes amb les famílies, que evidenciaven que les raons per no portar el fill o la filla a l’EBM variaven segons la renda. El pes de la quota era el factor més decisiu per a les rendes baixes. Per a les altes, en canvi, tenia més pes la consideració d’altres factors, com ara la possibilitat d’organitzar espais de criança particulars, o disposar d’un suport només per a la seva criatura.

Canvi de model, canvi de concepte

Laia Ortiz i Ada Colau, en una visita a una escola bressol municipal / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Laia Ortiz i Ada Colau, en una visita a una escola bressol municipal / AJUNTAMENT DE BARCELONA

El canvi de model implica també un canvi de concepte, un canvi en la manera d’entendre el paper dels serveis públics, i, més enllà encara, de concebre la garantia dels drets socials. Fixeu-vos en un terme que he citat abans i que segurament us ha passat desapercebut: bonificacions. És extraordinàriament significatiu. Amb el sistema actual es preveuen certes bonificacions per a les famílies més vulnerables, perquè parteix de la lògica de l’existència d’un preu fix establert per a tothom, a partir del qual pots concedir “rebaixes” a aquells qui ho necessiten, i sempre que compleixin certs requisits. Una lògica, en definitiva, assistencialista, i amb un caràcter estigmatitzador. El fet d’haver-ho de sol·licitar explícitament ja feia que algunes ho desconeguessin i no ho fessin. Sovint, a més, implicava haver de demanar informe als serveis socials, cosa que també frenava molta gent.

La tarifació social, en canvi, implica una perspectiva totalment diferent. Parteix de la consideració que no hi ha res de més injust que tractar igual els qui no ho són, d’iguals. I, per tant, és injust que hi hagi un únic preu de referència per a tothom. Des d’aquest plantejament, doncs, no hi ha cap “ajuda”, cap “bonificació”, cap “assistència”. El que hi ha és un dret al qual s’accedeix en funció de les capacitats de cadascú. Així, l’aplicació de la tarifació social és automàtica: la quota a pagar s’adaptarà a la renda de cada família. En definitiva, passem d’un sistema que consistia a bonificar el preu a un que consisteix a ajustar el preu a la renda de cadascú. De subvencionar a fer més proporcional. De l’assistencialisme a la justícia social.

En coherència, doncs, s’estableix un ventall de quotes progressives en funció de la renda, i la quota s’incrementa si la renda s’incrementa, amb una escala de 10 trams, que van dels 50 euros la quota mínima fins a 390 la màxima.

Si abans aquella família de 25.000 € de renda pagava 290 €, ara pagarà 190 €, 100 € menys. I un 25% de les famílies, les que es trobaran en el tram més baix, en pagaran només 50 €. El resultat és una major proporcionalitat i una baixada de preu per a l’enorme majoria: un 62% pagaran menys que ara, i un 10% pagaran el mateix.

És cert que es fa difícil d’entendre per a algunes famílies l’increment de la quota quan la percepció és que la renda pròpia no és especialment alta. Però, si hem posat 10 trams, és per garantir major proporcionalitat, i hem posat un preu màxim que és inferior al cost de les escoles privades amb una mitjana de qualitat molt inferior.
Malauradament, hem de tenir molt en compte quina és la realitat que tenim de distribució de la renda. Perquè, encara que a alguns els costi de creure, un 50% de les famílies (famílies!, no individus) a Catalunya tenen una renda menor a 25.000 euros, segons dades de l’INE. Aquest és el drama de la desigualtat al qual ens va portar l’economia de casino primer, la crisi després, i finalment les retallades de drets socials i laborals del PSOE, del PP i de CiU.

No sabem, és clar, qui aprofita ingressos en negre per beneficiar-se d’una quota menor tot i tenir una renda més elevada. Però sí sabem que tant els informes dels mateixos tècnics d’hisenda com els elaborats per Oxfam Intermón coincideixen a afirmar que l’enorme majoria d’aquest frau (un 80%) es concentra en les grans fortunes.
Sí, efectivament, això també vol dir que hi haurà famílies que pagaran més que ara; no penso pas esquivar aquest debat. Amb el nou sistema, una família de tres membres començarà a pagar més (40 €) a partir dels 43.000 euros, una de quatre a partir dels 51.000 €. Ara bé, en realitat, i això és clau, aquestes famílies estaran dedicant a pagar l’escola bressol exactament la mateixa proporció de la renda que la resta de les famílies amb menors ingressos. Ni més ni menys. Amb el sistema actual es produeix la paradoxa que, com menys ingressos, més percentatge de la renda et representa pagar l’escola bressol. Com menys cobres, més difícil se’t fa. Un contrasentit. El nou sistema de tarifació social, en canvi, està calculat perquè ningú no hi hagi de dedicar més d’un 7,5% de la seva renda familiar. En altres paraules, en proporció a la renda, tothom paga igual.

I no hem d’oblidar que dins d’aquesta quota s’inclouen els àpats (dinar i berenar dels 5 dies de la setmana), així com un conjunt de serveis que no es poden trobar enlloc més. La pública, en el cas de les escoles bressol de manera especialment accentuada, és exemple de qualitat i d’excel·lència. Estem parlant d’àmplies zones d’esbarjo, sales de psicomotricitat, personal de suport, alimentació amb productes ecològics, de proximitat; en definitiva, de qualitat per als nostres infants…

La proposta de la tarifació social ve avalada pel fet que ha estat la resposta de molts municipis al retrocés de recursos aportats per altres administracions i davant la creixent desigualtat en oportunitats educatives marcades per la renda. Funciona amb èxit des de fa temps en altres ajuntaments com Sant Feliu de Llobregat, el Prat o Sabadell. El mateix Síndic de Greuges ja va recomanar a l’informe del 2012 la tarifació social mentre la gratuïtat d’aquesta etapa infantil no estigui garantida.

Ens agradaria avançar cap a la universalitat del 0-3 i cap a un finançament garantit que redueixi l’aportació de les famílies. Però, mentrestant, hem d’introduir canvis per tal que aquesta aportació no sigui un obstacle en les oportunitats educatives dels nostres infants. La tarifació millora la situació de la majoria de les famílies i demana un major esforç a algunes famílies però en proporció als seus ingressos. No podem restar impassibles al creixement de les fractures socials: cal revertir la situació.

Continuarem treballant per garantir l’educació com un dret i una eina fonamental per abordar la construcció del comú. Una educació pública, de qualitat, oberta i accessible a tothom en igualtat de condicions.

Laia Ortiz, tinenta d’alcaldessa de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona.
Miquel Àngel Essomba, comissionat d’Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona.